“Una matinada van entrar dos homes que semblaven ‘pordioseros’: eren els Rolling Stones”

IMG_0320
El Juanito del Pintoxo porta més de 75 anys treballant a l’emblemàtic bar de la Boqueria

Joan Bayen atén els seus clients del bar Pinotxo amb el seu somriure únic. Podria semblar que el premi Ciutat de Barcelona l’ha carregat d’il·lusió, però el cert és que en Juanito -com tothom el coneix a la Boqueria- sempre ha encomanat energia positiva. Encara se’n recorda del seu mestre, el senyor Paloma, el fill del qual ara ve a esmorzar al Pinotxo. A la gala dels premis no va faltar el seu icònic corbatí, que duu en honor al restaurador Ramon Cabau, que es va suïcidar al mateix mercat de la Boqueria. Tot i haver rebut la distinció de l’Ajuntament, Bayen no es talla i, conversant amb altres restauradors enmig l’entrevista, confessa haver recriminat a l’alcaldessa Ada Colau que no hagi visitat encara el mercat.

Estàs des de la infància aquí?

Vaig començar a treballar aquí quan encara ho portava la meva mare, i devia tenir uns cinc o sis anys. Quan sortia de l’escola venia a ajudar-la.

Portes tota la vida!

Quasi, quasi! Una vida completa… Ja no me’n queden gaire, d’aquests anys, però tot ha sigut treball des dels cinc o sis anys fins ara.

Com evoluciona el Pinotxo al llarg de tots aquests anys?

El sistema del Pinotxo ha canviat molt. Quan va començar la meva mare, la gent comprava el gènere, ens ho portava i nosaltres ho fèiem cobrant un tant. Després vam començar a fer-ho tot nosaltres i així va començar el bar.

És llavors quan passa a ser un restaurant com els entenem avui?

Justament.

“El Mercat tota la vida ha sigut el mercat número u de Barcelona…o no de Barcelona, d’Europa!”

Com has viscut el canvi que ha experimentat la Boqueria, des que vas començar aquí sent un nen fins ara amb tanta quantitat de turistes?

Afortunadament o desgraciadament, per unes coses ha estat molt positiu i per d’altres no tant per al mercat de la Boqueria. El Mercat tota la vida ha sigut el mercat número u de Barcelona…o no de Barcelona, d’Europa! Venies a buscar una cosa a la Boqueria i si no la trobaves aquí, no la podies trobar enlloc! Aquest detall s’ha perdut una mica… però la Boqueria continua sent la Boqueria.

Què representa el mercat de la Boqueria pel barri? Ha canviat la concepció que es tenia abans del mercat?

Sí, ha canviat. La prova està que el Raval era una cosa i ara és una altra. Tot això ha canviat molt.

La massificació turística ha beneficiat o perjudicat el Pinotxo?

Per al Pinotxo ha estat una cosa mitjana. Ni ha pujat mai ni ha perdut mai. Sempre ha estat més o menys equilibrat.

D’on són els clients del bar? Una majoria de turistes o de barcelonins? Existeix un equilibri?

Nosaltres, afortunadament, tenim clients tant d’aquí com clients de l’estranger. De Rússia, la Xina, el Japó, de tot arreu! Gràcies a Déu.

T’han visitat personatges famosos?

Sí, ha vingut gent com l’Urdangarín! Un dia, sense jo reconèixer-los, de matinada que semblaven dos pordioseros, una clienta em va dir: “Que no els coneixes? Són els Rolling Stones!” I jo ni els coneixia! També tinc molta relació amb el Jean Paul Gaultier.

Carai! Tota una icona de la moda!

Va venir aquí un dia, va seure a una punta, el vaig servir. Jo només sabia que era un client francès que venia de tant en tant a dinar. Una amiga meva em va dir: “Joan, que no saps qui és? Si és en Jean Paul Gaultier!”. I jo vaig saltar: “Què dius ara?”. Des de llavors vam mantenir una relació tan agradable que ja sempre que venia fèiem bromes i rèiem.

Fins a quin punt és suportable la relació amb els clients?

Això va al caràcter de la persona. Cada persona té el seu. Jo fa molts anys que sóc aquí, i ja sé com tractar a cada tipus de persona. Sempre acabo fent-los riure i fent que s’ho passin bé.

Sempre amb un somriure a la cara…

I tant!

“Jo canvio molt estant aquí o a casa”

El personatge del Juanito s’acaba quan abaixes la persiana del Pinotxo? Com és el Joan Bayen a casa?

Jo canvio molt estant aquí o a casa. El primer que faig quan tanco és posar-me un xandall i anar a córrer. He fet moltes maratons: les primeres divuit de Barcelona i una de Nova York. Sóc un esportista totalment diferent!

És potser una manera d’esvair-se?

No, no. Jo jugava a futbol i quan vaig deixar-ho vaig pensar: “Ara m’engreixaré”. Llavors vaig pensar que, com que visc al Poble-sec, al costat de Montjuïc, podia pujar per la muntanya a fer gimnàstica per no engreixar-me. Un dia vaig trobar uns amics i em van dir: “Ostres Joan! Corres?”. Em van parlar de la Marató i jo no sabia ni què era. M’hi vaig apuntar, la vaig acabar, tot i que em va costar molt. Vaig quedar tan satisfet que vaig pensar que la faria cada any. I des de llavors que corro!

I encara corres?

Ja no puc fer la marató, però cada dia corro dues hores i mitja quan plego.

Quina és la clau de l’èxit del Pinotxo?

Hi ha moltes coses. Primera, donar una bona matèria primera. I segona, una grandíssima atenció al client.

El Pinotxo ja surt als llibres de gastronomia i tot…

Ara mateix m’han portat un llibre sobre gastronomia perquè el signés perquè inclou una mica la història meva.

I el 2004 es va publicar un llibre sobre les teves vivències a la Boqueria.

Vam demanar fer-lo en anglès però l’editorial no s’atrevia. Tot i això, l’editorial ens va dir que no s’hagués pensat mai a la vida que arribéssim a vendre tants llibres com hem venut.

Què vas sentir al saber que eres un dels guanyadors del premi Ciutat de Barcelona?

Va ser una sensació impressionant. Va ser una cosa que no m’imaginava. No és allò que apostes coses perquè et toqui una cosa. En el meu cas em va venir de nou. Em van telefonar, em van dir que m’havia tocat el premi i em vaig quedar molt sorprès.

Recupera el moment en què recull el premi Ciutat de Barcelona

Què se sent en ser gairebé una estrella mediàtica i que els mitjans et facin entrevistes i reportatges?

Ara fa una estona he participat en un programa de ràdio per telèfon. Això no em ve de nou. A més, també vaig ser portador de la torxa olímpica el 1992 per la Rambla!

En aquests 75 anys segur que guardaràs moltes anècdotes.

Us n’explicaré una! Em va venir un dia una amiga amb una noia molt maca i em diu: “Joan, et presento…”. I  jo com que tenia feina simplement li vaig dir hola molt ràpidament. I em diu: “Joan, perdona, no l’has conegut?”. I quan la vaig mirar em vaig quedar blanc. Era la Jacqueline Bisset! Em vaig quedar sorprès. Era preciosa! Impressionantment maca… D’anècdotes així, sempre n’hi ha.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s